#FetsxCat

#FetsxCat

dijous, 16 de desembre del 2010

Catalunya ja ha despertat! Ara toca DESPERTAR, MALGRAT!











El mes de desembre sempre és un mes ple d’emocions, una època de l’any especial ja que, pels malgratencs tenim la Festa Major i posteriorment el Nadal però, enguany podria dir que son unes dates que no oblidaré mai.

Començant pel que vaig viure i sentir en veure els resultats que va obtenir el partit el qual milito i en formo part. Tantes reaccions al mateix moment, pell de gallina, felicitat, il·lusió, alegria i, alhora un enorme sentit de responsabilitat. Vivim uns moment en que el país es troba per sota mínims, això vol dir que tenim molta feina per fer.

Comença una nova vida política i, per tant, encetem un nou camí per Catalunya.

Com ja he comentat en reiterades ocasions em defineixo com a malgratenc que treballa per aixecar el país. Des del respecte a la dignitat humana, l’amor al país i al meu poble, el foment de la virtut política i l’esperit de voluntariat. És per això que penso que la feina s’ha de fer des del nostre petit jardí, és a dir des del meu municipi i la meva comarca.

Estimo el meu poble, m’encanta la seva gent, no podria concebre el meu dia a dia sense trepitjar Malgrat de Mar. Així que seguint aquests sentiments que em desperten, que em motiven dia a dia, i que a la vegada em porten a participar d’un projecte que desperti als meus veïns i veïnes. Un projecte que fa temps que bull a l’olla i que està en marxa. Estic parlant de MALGRAT, DESPERTA!


Malgrat, desperta! és un mitjà de comunicació, crític i amb idees pròpies, una pàgina web gestionada per un grup de gent que té clar el que vol per Malgrat i, també, el que no vol per Malgrat. Des de fa tres mesos, i pronostiquem que per molt de temps, fem públic tot allò que creiem que no és positiu pel nostre municipi però també tot allò que si que ho és.

Malgrat, desperta! és un mitjà gestionat per la Joventut Nacionalista de Catalunya de Malgrat. És un projecte que neix a principis de juny d’enguany, fruit d’una mancança que els joves hem detectat a Malgrat: un mitjà de comunicació local que digui la veritat sense tabús, que pugui tenir una veu crítica però que ho faci des del respecte i amb l’objectiu d’aconseguir un Malgrat millor.

Arran d’aquest projecte, una vegada més he pogut observar com es mouen els dirigents del meu municipi, on la seva capacitat d’obrir el diàleg és minsa. En aquestes alçades que ens trobem no se com encara em sorprèn aquesta manera de fer, tirar pel dret. Em sap molt de greu que no siguin capaços de sumar esforços, idees i que aquesta fal·lera de tenir-ho tot controlat hagi desembocat a que tots els malgratencs ens gastem 6.500 euros en quelcom tan banal com registrar un nom. MALGRAT, DESPERTA!

Així que felicitem-nos som un municipi que tenim en propietat un nom! Enhorabona. No vull començar a dir que es podria haver fet amb aquests diners... ja que en època de crisi em venen al cap masses coses i m’acabo enrabiant més i més.
Ara intenten tancar-nos el web, difamar, dir i deixar de dir però aquesta NO és la nostra forma de ser. Per tant no perdrem el temps en descobrir que va ser primer si l’ou o la gallina. Ja que no és qüestió de qui va ser esser primer o qui ho fa millor, sinó de treballar plegats pel projecte comú. MALGRAT DE MAR! Només si treballem tot el poble conjuntament, podrem fer que la “flama” que fa viure la nostra vila torni escalfar les nostres llars i els nostres cors. Hem de creure i pensar que Malgrat és capaç! El futur de Malgrat està a les mans de tots i, per això és imprescindible la participació ciutadana.




Catalunya ja ha despertat! Ara toca DESPERTAR, Malgrat!

dilluns, 22 de novembre del 2010

dimarts, 16 de novembre del 2010

SALUT ECONÒMICA!!!!


Fa dies que volia escriure al bloc però, sincerament no sabia si fer-ho o no.
Estem en temporada de campanya i tothom parla d’un tema o altre relacionat en política. No m’agradaria que aquest post s’entengués com a missatge de campanya, no és aquesta la finalitat.

Ara parlo com a professional sanitari. Estic preocupat pels pacients. No és qüestió d’alarmar a ningú però, cada vegada veig més negligències i, com més dies passen més important són. El més fort de tot és que les negligències NO són fruit de la manca de professionalitat mèdica ni farmacèutica. Sinó de les polítiques sanitàries que tenim en aquest país.

Les ordres són: època de crisi = reduir costos.
Però jo em pregunto, a quin preu cal reduir aquests costos? Estem parlant de pacients, és a dir, persones i vides!!!!

Avui, a part d’estar preocupat, estic emprenyat. He vist coses que no m’han agradat. Casos que han acabat malament degut aquestes politiques d’estalvi. Si s’hagués respost com tocava, tal i com el facultatiu deia, hores d’ara no estaríem parlant de tot això.

Després de veure tot això, tinc més clar que cal un govern que gestioni el país com cal. Hem de tenir clar que primer, abans que res en el món. La principal prioritat som les persones. Un país sense humans NO ÉS RES.

Així que el canvi està en les teves mans. És hora de votar un govern professional, vàlid, que s’interessi pel que passa a les cases, que sap escoltar i prioritzar en les persones.
Jo dic prou al color que tenim. Per això el dia 28 no em quedaré a casa i aniré a votar per una Catalunya millor i t’animo a que tu també ho facis

dilluns, 25 d’octubre del 2010

Sense comentaris...


UNA IMATGE VAL MÉS QUE MIL PARAULES.
Sencillament no cal dir res. Tot es posa a lloc amb el seu propi pes.

dilluns, 11 d’octubre del 2010

12 D'OCTUBRE??


El 12 d’octubre Espanya celebra el dia de la hispanitat o de la Raça, celebra la seva Festa Nacional, celebra la descoberta d’un nou món i l’inici d’un nou imperi, una nova cultura i una nova identitat; celebra el naixement d’un imperi, una cultura i una identitat construïts sobre la nostra negació; un imperi que ens negà les nostres institucions, una cultura que ens negà la nostra llengua, i una identitat que ens negà el fet de ser catalans.

Tant de bo no haguéssim de reivindicar res. Ells estan en ple dret de celebrar lliurement aquest dia. Com els catalans hauríem de tenir ple dret a no celebrar-lo.

La nació espanyola s’ha edificat sobre la negació de la nació catalana, el 12 d’octubre així ens ho recorda.

diumenge, 3 d’octubre del 2010

Un govern sense "rumb"!!!

Dijous llegia un article de la Pilar Rahola http://www.lavanguardia.es/lv24h/20100930/54014274720.html
en el que ens parlava sobre els fets ocorreguts a la capital del país, el dia de la vaga general. No podria estar més d’acord amb ella en el que argumenta.

Per motius laborals, aquell dia vaig estar a Barcelona. Jo mateix m’enrabiava en veure les actuacions de la gent.
Que no veuen que prohibint l’entrada a la feina, C.A.P’s, hospitals, aturant autobusos o, cremant cotxes patrulla de la policia municipal l’única cosa que aconsegueixen és DESLEGITIMITZAR la pròpia vaga?

Pots estar d’acord, o no, amb els seus arguments però, mai perdre l’educació i el respecte als altres. Tots tenim el mateix dret, a fer vaga com a no fer-la.

Pel que fa a la vaga, penso que no era el moment de fer-la. És totalment inoportú, ja que un dia d’inactivitat no porta a cap indret. De tota manera entenc els motius que han dut als els sindicats a convocar-la, perquè realment la llei del govern retalla els drets dels treballadors sense donar una solució real als problemes.

De totes maneres no és cap novetat, tots sabem com funciona aquest govern. Fan coses per fer-les. Sense pensar massa i així va el país... sense tenir cap rumb (En navegació definim com rumb a l'angle mesurat en el pla horitzontal entre el nord i la direcció d'avanç). És a dir, no té cap direcció on anar.

En tot cas, els fets han posat de manifest que aquest país només pot caminar cap al canvi, anant a votar el dia 28 de novembre. És llavors quan el poble s’ha de mobilitzar, quan ha de dir la seva.

diumenge, 12 de setembre del 2010

LA LLUITA CONTINUA!!




Un cap de setmana ben complet. Ple d’emocions, pensaments, il·lusions pels nous reptes, alegries i, fins i tot, sorpreses.

Tot començant, divendres nit, amb la manifestació de la JNC a Barcelona. Una manifestació que per mi ja forma part de la tradició. Celebrar la diada Nacional de Catalunya sense anar el dia 10 a la nit al Fossar de les Moreres on l’any 1714 van ser derrotats i enterrats patriotes que perseguien el mateix somni que perseguim molts de nosaltres, no seria celebrar-la.

És una nit ben especial. Una manifestació tranquil·la, pacífica, amb les entorxes que ens il·luminen. Anem caminant des de l’Arc de Triomf, passant pel carrers i carrerons de la ciutat comtal fins arribar al Fossar. En aquell moment el clímax va augmentat, la plaça és plena de persones amb un mateix sentiment. Estelades amunt, discursos que ens il·lusionen i ens carreguen de piles per seguir treballant pel canvi que el nostre país necessita.
Llavors, arriba la traca final, l’ofrena floral i juntament cantem l’himne Nacional, Els Segadors. Aquest sentiment no es pot descriure amb les paraules, pell de gallina, ulls plorosos i en el meu interior una barreja de tristor, per aquells que van morir, però també alegria, felicitat i energia per seguir lluitant pel mateix projecte que ells van iniciar.

Finalment arriba el gran dia. Diada Nacional de Catalunya. Una festa en que es commemora la resistència de la ciutat de Barcelona després de 14 mesos de setge el 1714 davant el duc de Berwick durant la Guerra de Successió.
A Malgrat de Mar hem celebrat la diada com cal. Tal i com fan la gran majoria de municipis, cercavila festiva pels carrers de la vila. Estelades i senyeres penjades als balcons. Totes les entitats i, partits politics fent l’ofrena per commemorar els nostres lluitadors. Un bon manifest. I finalment torna a sonar l’himne Nacional de Catalunya. Un any més però, ens ha faltat la màxima autoritat del municipi.

Entenen que aquesta és una festivitat del poble, per quin motiu no hi ha una ofrena de l’ajuntament? Si el dia abans van ser capaços de fer, finalment, un acte institucional (el que per cert només 24h abans van modificar i el poble no ens varem assabentar dels canvis). Un acte, pel que m’han dit, sobri, tranquil, hissada de la senyera i emotiu. No entenc per quin motiu no poden confluir el poble amb l’equip de govern.

Que potser ens tenen por? No ho se...
Nosaltres seguirem lluitant per allò que volem, fins el final tal i com varen fer els patriotes de l’any 1714. General Moragues la lluita continua!

VISCA CATALUNYA!

dimarts, 17 d’agost del 2010

Amb el pas del temps...









Com cada any, per aquesta època, arriba la Festa Major de Sant Roc també anomenada Festa Major d’estiu i, una festivitat que data del s.XVII . Si ens endinsem en la història veurem que, el 26 de juny de 1651 va tenir lloc a Vilanova de Palafolls (Malgrat de Mar) el vot solemne fet a Sant Joan, Sant Pau i Sant Roc perquè "com fonch Déu Nostre Senyor servit de assenyalar-nos lo càstich de la pestilència lo die de la festa de dits gloriosos sancts, sien servits de intercedir devant lo conspecte divinal que no passe havant tal contagi y tant gran càstich en lo present poble y Universitat..." Aquest fragment d'un document més extens que es troba a l'Arxiu Històric Fidel Fitai que reprodueixo gràcies a l'historiador Francesc Forn i Salvà, deixa clar la voluntat del poble malgratenc a mitjans del s. XVII. La nostra vila en aquelles dates va haver de fer front a un problema terrible, com és la pesta, com que no hi havia els mitjans actuals vers la medicina s’encomanaren als sants.

Quan arriba aquesta època de l’any em venen molts records a la memòria. De ben menut esperes la festa amb molta fal·lera. Recordo la gran quantitat d’atraccions a l’entrada del poble. Una fira coneguda per tots la gent de les contrades de voltant. O la tradicional plantada de gegants que amb el ritme de la gralla van ballant pels carrers del nostre municipi.

Però tota aquesta nostàlgia em fa entreveure els canvis que aquesta festa ha tingut. Alguns de positius com ara els concerts de barraques o la gran quantitat de concursos de petanca i, d’altres de no tant positius com ara la supressió de les pubilles i hereus, el fantàstic envalat instal·lat a la platja o, el ball de les morratxes per Sant Joan i Sant Pau.

Just ahir finalitzava aquesta gresca, disbauxa i xerinola amb el castell de focs artificials però, tinc la sensació que la Festa Major no ha començat, potser serà perquè no hem tingut pregó? Sorprenent oi? Molt sorprenent!!

El pregó és el tret de sortida, ja que anuncia a la població que la Festa Major ja és aquí. Fer de pregoner és un honor per qualsevol dels malgratencs i malgratenques que estima Malgrat. Així que no puc entendre el motiu de la seva desaparició. No em valen els arguments de crisi. Senzillament es reitera una vegada més, quina és la manera que té de fer les coses l’equip de govern.

Em sento orgullós de ser malgratenc, m’emociona la Festa Major i les seves tradicions però cada any que passa i veig minvar aquesta festa és com si una petita part dels meus orígens es veies atacada i em fa entristir molt.

Potser tocarà tornar-se a encomanar als nostres copatrons que ens allunyin, de nou, les noves pestilències del món que vivim. Per poder recuperar i millorar, encara més, aquell poble que volem.

dilluns, 19 de juliol del 2010

TENIM MEMÒRIA!!!




Fa calor, molta calor. Diuen que les temperatures aniran pujant i pujant. Els que treballen esbufeguen, en canvi, els que estan de vacances n’estan la mar de contents.

M’agrada quan arriba aquesta època de l’any, el meu poble s’omple de gent. Persones de tot arreu del món, de diferents cultures, edats, països convergeixen en una mateixa vil·la amb un objectiu comú. VACANCES!!

Platja, tranquil·litat, però també diversió, mar, sol, brisa marina a la nit, festa major, sopars a la fresca, sardanes, havaneres, correfoc, gegants i un va i ve de tradicions del municipi i del país que els transmetem quan venen. Sempre i quan les continuem fent, es clar... Sort en tenim de les associacions malgratenques.

Aquest estiu és una mica diferent. Sembla ser que tots estem una mica revolucionats. Els catalans viatgem un xic menys fora de les nostres contrades, això sí a casa no ens quedem. Anem als pobles de la costa a prendre el sol, banyar-nos al mar i fer vida estiuenca. És fantàstic veure turisme familiar i, de terra al costat dels estrangers. Però tot i estar de vacances tenim els nervis a flor de pell. Esclata la sentència del tribunal constitucional, un milió i mig de patriotes surt al carrer. L’endemà de tot això com si una guerra s’hagués declarat, casualitats de la vida? Potser si, la “roja” guanya el mundial i surten pels carrers a celebrar-ho com si la fi del món hagués arribat.

Suposo que us estareu preguntat que te a veure, les vacances, la platja, la gent de fora, els d’aquí, el TC o la selecció de futbol.
Doncs és ben fàcil, el país està ben enrevessat crisis, sentència, globalització i podria continuar posant exemples...

Tot és una estratègia, si ho fem esclatar tot i després anem de vacances, al setembre quan tornem arribarem amb les piles carregades, com nous. Així ningú recordarà la retallada del TC ni la retallada de les tradicions municipals, ni res de res.

És per això que tenim una feina a fer. Fer vacances si! Recuperar-nos també i, agafar energies per encarar el nou curs. Haurem de recordar que SOM UNA NACIÓ: NOSALTRES DECIDIM.!!!

dimecres, 7 de juliol del 2010

CONSCIÈNCIA CIUTADANA!!


En dies com els d’avui observes al teu voltant, obres els ulls i veus com les persones que et rodegen no són conscients del que està passant.
Estem davant d’un dels fets més greus que han passat, en el nostre país, en els darrers trenta anys de democràcia.

Em fa bullir la sang sentir a dir, a joves i no tant joves, –Això del Tribunal Constitucional és cosa dels polítics, ells ho arreglaran- o un- Total jo a la manifestació del dia 10 què hi haig d’anar a fer? Amb la calor que farà, si s’arregla alguna cosa no serà pas per mi!!

Però que no se n’adonen que és cosa de tots? L’estatut va ser votat per la majoria de catalans i catalans. Un Estatut de Catalunya que va superar tota la legalitat que mana l'Estat tot dibuixant un nou terreny de joc on els catalans i les catalanes podrien seguir progressant en un marc més modern, més democràtic, més just. L'Estatut és el marc on tot succeeix i, per tant, és un element indissoluble de la realitat que estem vivint i la manera com mirem d'afrontar-la. Amb l'Estatut, el poble de Catalunya va parlar per progressar i ens han dit que no.

No haurien de tocar ni una sola coma. No ens hem de conformar en que ens diguin que només han retallat un 5%. Com si no fos important el que retoquen. És com si jo, per exemple, ara agafés i el primer pacient que entri a la farmàcia li digui que li retallo el 5% dels medicaments que pren i, mira per on li retallo aquell que li convé més. A veure si també es quedarà tan "panxo".

Però ep! Tranquils que jo dissabte des de la platja no patiré de res. Així és com respon Catalunya? NOOO

Sempre ens hem caracteritzat per ser un país lluitador. Tornarem a sofrir, tornarem a lluitar, tornarem a vèncer. Aquest és el català de sempre!!
Així que davant dels fets succeïts no ens podem quedar de braços creuats, el que hem de fer és anar de forma massiva a la manifestació del dia 10 de juliol a Barcelona. Que parli el poble! No ens faran callar.

I tu no hi pots faltar!!!!



SOM UNA NACIÓ: i com a tal NOSALTRES DECIDIM!!!

dissabte, 26 de juny del 2010

Començar il·lusiona!





Ahir va ser escollida l'executiva comarcal de la JNC al Maresme que encapçalaré durant el proper mandat . És tot un gran honor poder representar a la nostre comarca. Vull donar les gràcies a tothom que ahir va venir a donar-nos el seu suport.

Aquest és el discurs com a candidat a la presidència comarcal del Maresme.

Hola bona nit a tots i totes.

En primer lloc voldria donar les gràcies per la seva , en Joan Morell, en Xavier Badia, Neus Serra i a la resta de companys de CDC que avui ens acompanyen.

També als companys de la JNC, Gerard Figueras, Laura Costa, membres del CEN, companys d’arreu de territori, Barcelona, Selva interior, i en general a tots vosaltres.

Fa molt de goig, veure una sala plena de persones d’arreu del país que t’estimes. I és que una de les coses bones que té la JNC, entre d’altres, és que fas bons amics de tots els indrets i, que estan disposats a donar-te un cop de mà quan ho necessites. Més d’un dels aquí presents ho sap.

Doncs bé, per aquells que encara no em coneixeu sóc Jofre Serret i Ballart. Vaig néixer a Malgrat de Mar fa 22 anys. Sóc tècnic superior de farmàcia i treballo com a tècnic d’investigació al CSIC, en un grup de recerca destinat a l’estudi de l’Alzheimer.

El que em va cridar a estudiar farmàcia i, alhora, treballar en la investigació va ser el fet de poder fer quelcom pel país, pel futur i, sobretot per la gent. Això mateix va ser el que en el seu dia em va encaminar a introduir-me dins el món polític universitari on he estat membre claustral durant dos anys. Aquestes mateixes inquietuds són les que em van impulsar, fa gairebé tres anys i mig, a militar a la Joventut Nacionalista de Catalunya i, a la vegada són les que m’impulsen avui a comprometre’m una mica més amb la comarca i és que és des del nostre territori on podem fer la feina.

La nostra comarca ha estat històricament un referent a la JNC, ho ha estat i ho torna a ser. Tornem a ser una de les comarques capdavanteres gràcies a l’esforç, el treball i la constància d’en Jordi Marqueño a qui m’agradaria agrair-li en primer lloc tot el que ha fet pel Maresme. En Jordi deixa aquesta responsabilitat, com tots sabeu, per seguir a servint el país des de la direcció nacional.
I en segon voldria donar-li les gràcies de que m’hagi proposat fer el relleu i, a la vegada confiar-me aquesta responsabilitat.

Ara m’agradaria que en Romà, en Ferran, en Guillem, la Carme, en Xavier C, la Sònia i en Jordi pugin aquí. Ells són les persones amb qui hem decidit fer aquest pas de liderar el projecte de la JNC a la comarca.

Tots sabem que venen temps de molta feina, on haurem de treballar i fer pinya però, com a joventut compromesa que som amb el país, d’avui en endavant seguirem picant pedra per aconseguir el futur que volem.

Woody Allen va dir un dia: M’interessa el futur perquè és el lloc on passaré la resta de la meva vida. No li faltava pas raó.

A nosaltres també ens preocupa el futur, per això som aquí. La JNC no està aquí per guanyar només les eleccions sinó per un projecte de futur on ja patriotes i patriotes han treballat des de fa molts anys. Nosaltres estem aquí per continuar aquest projecte que ens portarà un dia a d’independència de Catalunya. Però per arribar a aquesta fita ara ens toca treballar de valent per aconseguir el canvi. Aquest és un dels nostres objectius per la comarca ajudar a portar l’Artur Mas a la presidència de la Generalitat. Com ho farem? Doncs aconseguirem que els joves del Maresme creguin amb ell, amb Convergència i Convergència i Unió. Que els joves que voten per primera vegada ens vegin com l’única opció capaç de liderar el país conjuntament amb els joves.

Però també tenim un objectiu important, treballar tots i cada un de nosaltres en els nostres municipis. Aconseguirem que la gent jove sigui protagonista en la política local. Ja que és feina de tots, no només del president comarcal i/o executiva arrossegar el vot jove.

I és que, en paraules de Winston Churchill:
“Un pessimista veu la dificultat en cada oportunitat;
Un optimista veu la oportunitat en cada dificultat.”


Nosaltres hem de ser optimistes i veure les oportunitats que se’ns brinden a pesar de les dificultats actuals. Encara que a vegades en sembli impossible aconseguir-ho, treballant amb esforç, compromís i decisió arribarem al cim que volem

És un gran honor poder treballar per país i per això per mi serà un gran honor poder representar a la meva comarca dins l’organització. Només queda, doncs, demanar-vos el vostre suport.

Moltes gràcies,

Visca Catalunya!

http://www.youtube.com/watch?v=ezzLxdon4DM&feature=youtube_gdata




Moltes gràcies novament a tothom. Farem molt bona feina.

dimarts, 22 de juny del 2010

Rodalies amb el traspàs canviarà. De debò?







Una vegada més els fets succeïts han posat de manifest que la infraestructura ferroviària catalana continua amb les mateixes mancances de sempre. Els que sou malgratencs i/o maresmencs com jo, sabreu perfectament del que estic parlant. Oi?

Parlo del les estones d’espera, de la poca afluència de trens i, de la seva poca capacitat d’aforament. Qui no ha anat mai de peu pràcticament tot el trajecte?

Avui, com a bon ciutadà, he agafat el tren ja que penso és una bona forma de contribuir pel medi ambient.

La meva sorpresa ha estat en arribar a l’estació de plaça Catalunya. Arribo, compro el bitllet, valido i em dirigeixo cap a les andanes. Miro les pantalles informatives (fins ara tot sembla normal) poso els peus a les escales mecàniques i... Sooorpresaaaaaaa!!!! Em trobo una andana plena de gom a gom.
Fa calor, molta calor, es respira un aire tens. Hom para l’orella i en diferents idiomes sent preguntes com: Que ha passat? Fa més d’una hora que no passa cap tren? Segur que això és l’estació? jo per allà només hi veig passar metros... Però per megafonia no diuen res.

Després d’esperar ben bé cap uns 30 minuts més el tren arriba. Com podeu imaginar la quantitat de persones que s’han apilonat esperant és considerable. Com si el món s’hagués d’acabar pugem, el vagó va a vessar de tal manera que les portes pràcticament no poden tancar.

Ara si que fa calor! Això si aquell aire condicionat que a primera hora del matí ens fa agafar un bon constipat, no se per a quin motiu, en aquests moments brilla per la seva absència. Així que com unes bones sardines en conserva ens dirigim cap al Maresme.

Aquest tren, com és molt habitual en les èpoques que estem, anava replè de turistes fet que a mi m’hagi provocat una vergonya aliena en veure que han fet un trajecte d’uns 70 km en poc més de 2hores 15minuts, sense aire condicionat i una gran manca de l’espai vital.

Sort que amb trasllat de rodalies tot s’havia d’acabar. On era avui aquell que va dir: revisaré fins a l’últim vagó de tren, fins hi tot comprovaré que els lavabos estiguin ben nets.


Potser si que CATALUNYA PERD EL TREN! Només espero que no l’hagi perdut ja...

diumenge, 13 de juny del 2010

Decideix canviar el teu futur. 30anys de JNC




Aquests darrers dos dies han estat plens d’emocions, sentiments, records, sense dubte, un gran cap de setmana. On la Joventut Nacionalista de Catalunya hem celebrat 30anys de la seva existència. 30anys de generacions i generacions diferents de persones compromeses amb el país. Han estat uns anys de molta feina però, també de vivències inoblidables.

Per mi és un honor formar part d’aquesta organització, la primera força política juvenil i, encara és més gran l’honor quan formant-ne part treballem conjuntament pel país que tan estimo.
Sempre m’ha agradat servir al meu poble, sigui des de la posició que sigui. És per això que en moments com aquest, on veus que persones com tu, dia rere dia treballen, cadascú en la seva mesura, per aconseguir un somni, el mateix somni, aquell que tots els militants de l’organització anhelem, te n’adones que no estàs sol. Que junts podem aconseguir-ho. És així com es fan les coses, amb seriositat, rigor, paciència, fent cada pas quan toca. Només d’aquesta forma arribarem tenir la Catalunya que volem.

Aquests darrers dies ens han servit per agafar forces i així continuar picant pedra per reconstruir el país i, així continuar amb aquella feina que ja els nostres avis van començar.
Per tant, no ens cansarem de treballar ni de demanar tot allò que sigui necessari per aconseguir el somni que desitgem. Fins hi tot serem capaços de demanar la lluna en el moment que faci falta.

Fa ja molt de temps en Maragall, el bo, l’avi, en un dels seus poemes ja ens deia el següent:

"Sobretot, demaneu la lluna, amics meus,
des d'aquest vostre recinte d'Ideal:
i no tingueu cap dubte, la lluna anirà venint.
Al principi la gent se riurà de vosaltres:
la gent dels corcats tabernacles,
la gent d'ulls tèrbols i boca espessa,
la gent de la malura o la feblesa,
la gent de lo possible,
se riuran de vosaltres.
Però quina diferència! Quin riure!
Un riure trist, un riure buit, un riure impotent...
I mentrestant la lluna començarà a acostar-se."



Joan Maragall i Gorina (Barcelona, 1860-1911)


Per un país i un sentiment hem fet 30 anys i en farem més!!! Visca la Joventut Nacionalista i Visca Catalunya.

diumenge, 6 de juny del 2010

De la sala de plens al salt de Plens.






Dia 3, és dijous de corpus dia de Patum a Berga. A la vegada, com cada primer dijous de mes, dia de ple municipal a Malgrat de Mar. Així que en primer lloc em dirigeixo a la sala de plens a l'espectativa de com anirà el ple d'avui, aquesta vegada, a diferencia dels anteriors ha estat un ple tranquil·let. Sense masses crits ni faltes de respecte cap a ningú.
Els que seguiu una mica els plens de Malgrat ja sabreu que hi passa de tot. És per aquest motiu que s’ha aprovat un ROF (reglament d’organització i funcionament), que suposadament serà el que ho arreglarà tot i tot. Tot i que hem pogut comprovar que al segon punt de l’ordre del dia aquest reglament ja ha quedat oblidat. Veurem com acabarà....

En segon lloc, un cop acabat el ple, marxo cap a la Patum de Berga
" La Patum és una representació sacro-històrica-popular nascuda i derivada de les antigues representacions de teatre medieval, per bé que aglutinant, reinterpretant i reconduint atàviques celebracions paganes."
La Patum és una festa que s'ha de veure i viure, amb seny.És un conjunt de sentiments ;misteri, alegria, passió, goig, èxtasi ...

Un altre Corpus i una altra vegada la plaça s'omple de gom a gom per a tornar a celebrar la Patum. Mocador vermell ,barret negre i camisa vella, ja tips d'aplegar botanes i és que ja són uns quants anys de veure com les espurnes els van foradant. Sona el tabal i ens col·loquem a lloc fent la drecera de cada any pels carrers petits i costeruts , conèixer el terreny hi té un punt a favor. La plaça de Sant Pere plena a vessar i de nou les indicacions des del balcó: rodem sempre en el sentit contrari de les agulles del rellotge i si es para la música tothom quiet. Plens a punt , s'apaguen els llums i comença la festa. Mil·lers d'espurnes s'escampen per la nit berguedana, l’orquestra ja sona i comencem a saltar . L'aire es torna irrespirable entre tant de fum i hi ha moments en què no es toca de peus a terra. Tenim un ple al costat , màgia pura. Se sent olor de pólvora i d'herba acabada de tallar. La plaça s'ensorra enmig dels cants.Sona l'últim petard i la música s'acaba. No hi ha hagut incidents. Fantàstic salt de plens.

És curiós com el ball de paraules poden simbolitzar coses tant diferents, una de ben formal i protocol·lària i, l’altra de ben lúdica i eufòrica festa . Tot i que a vegades no sigui tan llunyana la seva distancia. L’exaltació, dimonis infernals, petards (fuets) i foc són ben presents a les sales de plens.

dimecres, 2 de juny del 2010

Ara corre-m'hi tots!!!



Des de que tinc ús de raó que veig, tant a nivell municipal com nacional, que els governs socialistes prenen la majoria de decisions despresa, corrents i en funció de com bufa el vent.

Ells tenen uns objectius a complir i no veuen més enllà de les seves fites. Un exemple és el que ha passat en els darrers anys. Quan els països veïns parlaven de la crisi i dels plans d’actuació que desenvoluparien per tal que els afectes el menys possible, nosaltres vivíem en el gran estat del benestar com si la crisi no ens hagués d’afectar mai. Això si, només fèiem que obrir la caixa forta per comprar vots. Donant 400 euros per aquí o 210 euros per allà.

Ara, com ja és habitual, tothom a corre. Ens toca estrènyer el cinturó, com sempre pagarem justos per pecadors. Baixada de sous i, pujada dels impostos. Però no patiu que només els pujaran als “rics”. M’agradarà veure quins criteris faran servir per determinar qui és ric i qui no, ja que em temo que qui ho pagarà car serà la classe mitja.

No se si els qui governen han parat a pensar i meditar abans de prendre aquestes decisions. No vull entrar en si s’hagués fet o deixat de fer. Ara no tenim temps a mirar la feina “mal feta”. Però si en intentar perjudicar el menys possible. Decisions com les que estan fent desencadenarà una desmotivació i ràbia col•lectiva que no tindrà aturador, mentre no comenci el propi govern a reduir les seves pròpies despeses. L’austeritat ens l’hem d’aplicar un mateix abans de predicar-la i, no parlo d’abaixar-se el sou, que també. Sinó de mirar com fem els desplaçaments dels alts càrrecs, les dietes, el dia a dia.

El govern sembla que no ho veu així. O si més no com que va segons com bufa el vent de Madrid, ara toca corre però de males maneres.
Senyors, ja ens ho deien de petits, les preses no son bones conselleres.

Les diferents actuacions han posat de manifest que no saben com sortir-ne. Aquest govern trontolla des dels seus inicis.
Cada dia tinc més clar que cal un canvi imminent de govern, ja que ens manca un president capaç d’assumir decisions, que vegi el perill abans de que arribi, que miri més enllà del seu melic i de les eleccions. Necessitem un govern que no vagi a remolc de Madrid, que treballi per Catalunya des de la transparència, sense sectarismes i amb el sentit de responsabilitat que li pertoca com a tal.

En definitiva un govern d’austeritat, d’aprimament i agilitat!! Amb un president al capdavant preparat i qualificat.

dissabte, 29 de maig del 2010

En primer lloc, vull donar-vos la benvinguda a tots aquells que a partir d’avui voleu compartir amb mi aquest nou repte, visitant el meu bloc.

Sóc Jofre Serret, fill de Malgrat de Mar i enamorat del seu poble. Tècnic superior de farmàcia i estudiant de la mateixa llicenciatura, treballo com a tècnic en un grup d’investigació del CSIC fent recerca per combatre l’Alzheimer.

Des de l’any 2006 que milito a la Joventut Nacionalista de Catalunya. El dia que vaig entrar a militar en aquesta organització ho vaig fer amb un principal objectiu. Treballar pel meu país que és Catalunya. I que millor que fer-ho des de el meu municipi i la meva comarca.

Feia temps que em rondava pel cap crear un bloc per tal de compartir idees i pensaments. Així que aquest nou espai serà dedicat a interactuar aquelles petites o grans inquietuds que dia rere dia ens passen pel cap als joves.

Sempre hi ha temes que ens preocupen i, que no sabem com tractar-los o, senzillament, ens sembla que per ser joves no ens pertoca parlar d’aquests.

Ser jove no és el mateix que dir: persona que només li inquieta sortir de festa i divertir-se. Sinó que els temes d’actualitat també ens fan despertar un neguit intern.
Actualment hi ha molts temes que bullen a l’olla. Com ara, el ja famós, “tijeretazo” on alguns partits només miren pel populisme i no pel que passarà al dia de demà.

Penso que com a joves tenim molt a dir i molt a fer. Som el futur del país i com a tal tenim el deure, el dret i l’honor de treballar per aconseguir que el país sigui situat al lloc que li correspon. No podem ser un país de segona. Hem de posar el nostra granet de sorra. És molt fàcil criticar i critica sense moure’s. Una postura ben còmode no trobeu?

Així que jo no estic disposat a seure i quedar-me de braços creuats. I tu? què penses fer? Vols ajudar-me?