#FetsxCat

#FetsxCat

dissabte, 26 de juny del 2010

Començar il·lusiona!





Ahir va ser escollida l'executiva comarcal de la JNC al Maresme que encapçalaré durant el proper mandat . És tot un gran honor poder representar a la nostre comarca. Vull donar les gràcies a tothom que ahir va venir a donar-nos el seu suport.

Aquest és el discurs com a candidat a la presidència comarcal del Maresme.

Hola bona nit a tots i totes.

En primer lloc voldria donar les gràcies per la seva , en Joan Morell, en Xavier Badia, Neus Serra i a la resta de companys de CDC que avui ens acompanyen.

També als companys de la JNC, Gerard Figueras, Laura Costa, membres del CEN, companys d’arreu de territori, Barcelona, Selva interior, i en general a tots vosaltres.

Fa molt de goig, veure una sala plena de persones d’arreu del país que t’estimes. I és que una de les coses bones que té la JNC, entre d’altres, és que fas bons amics de tots els indrets i, que estan disposats a donar-te un cop de mà quan ho necessites. Més d’un dels aquí presents ho sap.

Doncs bé, per aquells que encara no em coneixeu sóc Jofre Serret i Ballart. Vaig néixer a Malgrat de Mar fa 22 anys. Sóc tècnic superior de farmàcia i treballo com a tècnic d’investigació al CSIC, en un grup de recerca destinat a l’estudi de l’Alzheimer.

El que em va cridar a estudiar farmàcia i, alhora, treballar en la investigació va ser el fet de poder fer quelcom pel país, pel futur i, sobretot per la gent. Això mateix va ser el que en el seu dia em va encaminar a introduir-me dins el món polític universitari on he estat membre claustral durant dos anys. Aquestes mateixes inquietuds són les que em van impulsar, fa gairebé tres anys i mig, a militar a la Joventut Nacionalista de Catalunya i, a la vegada són les que m’impulsen avui a comprometre’m una mica més amb la comarca i és que és des del nostre territori on podem fer la feina.

La nostra comarca ha estat històricament un referent a la JNC, ho ha estat i ho torna a ser. Tornem a ser una de les comarques capdavanteres gràcies a l’esforç, el treball i la constància d’en Jordi Marqueño a qui m’agradaria agrair-li en primer lloc tot el que ha fet pel Maresme. En Jordi deixa aquesta responsabilitat, com tots sabeu, per seguir a servint el país des de la direcció nacional.
I en segon voldria donar-li les gràcies de que m’hagi proposat fer el relleu i, a la vegada confiar-me aquesta responsabilitat.

Ara m’agradaria que en Romà, en Ferran, en Guillem, la Carme, en Xavier C, la Sònia i en Jordi pugin aquí. Ells són les persones amb qui hem decidit fer aquest pas de liderar el projecte de la JNC a la comarca.

Tots sabem que venen temps de molta feina, on haurem de treballar i fer pinya però, com a joventut compromesa que som amb el país, d’avui en endavant seguirem picant pedra per aconseguir el futur que volem.

Woody Allen va dir un dia: M’interessa el futur perquè és el lloc on passaré la resta de la meva vida. No li faltava pas raó.

A nosaltres també ens preocupa el futur, per això som aquí. La JNC no està aquí per guanyar només les eleccions sinó per un projecte de futur on ja patriotes i patriotes han treballat des de fa molts anys. Nosaltres estem aquí per continuar aquest projecte que ens portarà un dia a d’independència de Catalunya. Però per arribar a aquesta fita ara ens toca treballar de valent per aconseguir el canvi. Aquest és un dels nostres objectius per la comarca ajudar a portar l’Artur Mas a la presidència de la Generalitat. Com ho farem? Doncs aconseguirem que els joves del Maresme creguin amb ell, amb Convergència i Convergència i Unió. Que els joves que voten per primera vegada ens vegin com l’única opció capaç de liderar el país conjuntament amb els joves.

Però també tenim un objectiu important, treballar tots i cada un de nosaltres en els nostres municipis. Aconseguirem que la gent jove sigui protagonista en la política local. Ja que és feina de tots, no només del president comarcal i/o executiva arrossegar el vot jove.

I és que, en paraules de Winston Churchill:
“Un pessimista veu la dificultat en cada oportunitat;
Un optimista veu la oportunitat en cada dificultat.”


Nosaltres hem de ser optimistes i veure les oportunitats que se’ns brinden a pesar de les dificultats actuals. Encara que a vegades en sembli impossible aconseguir-ho, treballant amb esforç, compromís i decisió arribarem al cim que volem

És un gran honor poder treballar per país i per això per mi serà un gran honor poder representar a la meva comarca dins l’organització. Només queda, doncs, demanar-vos el vostre suport.

Moltes gràcies,

Visca Catalunya!

http://www.youtube.com/watch?v=ezzLxdon4DM&feature=youtube_gdata




Moltes gràcies novament a tothom. Farem molt bona feina.

dimarts, 22 de juny del 2010

Rodalies amb el traspàs canviarà. De debò?







Una vegada més els fets succeïts han posat de manifest que la infraestructura ferroviària catalana continua amb les mateixes mancances de sempre. Els que sou malgratencs i/o maresmencs com jo, sabreu perfectament del que estic parlant. Oi?

Parlo del les estones d’espera, de la poca afluència de trens i, de la seva poca capacitat d’aforament. Qui no ha anat mai de peu pràcticament tot el trajecte?

Avui, com a bon ciutadà, he agafat el tren ja que penso és una bona forma de contribuir pel medi ambient.

La meva sorpresa ha estat en arribar a l’estació de plaça Catalunya. Arribo, compro el bitllet, valido i em dirigeixo cap a les andanes. Miro les pantalles informatives (fins ara tot sembla normal) poso els peus a les escales mecàniques i... Sooorpresaaaaaaa!!!! Em trobo una andana plena de gom a gom.
Fa calor, molta calor, es respira un aire tens. Hom para l’orella i en diferents idiomes sent preguntes com: Que ha passat? Fa més d’una hora que no passa cap tren? Segur que això és l’estació? jo per allà només hi veig passar metros... Però per megafonia no diuen res.

Després d’esperar ben bé cap uns 30 minuts més el tren arriba. Com podeu imaginar la quantitat de persones que s’han apilonat esperant és considerable. Com si el món s’hagués d’acabar pugem, el vagó va a vessar de tal manera que les portes pràcticament no poden tancar.

Ara si que fa calor! Això si aquell aire condicionat que a primera hora del matí ens fa agafar un bon constipat, no se per a quin motiu, en aquests moments brilla per la seva absència. Així que com unes bones sardines en conserva ens dirigim cap al Maresme.

Aquest tren, com és molt habitual en les èpoques que estem, anava replè de turistes fet que a mi m’hagi provocat una vergonya aliena en veure que han fet un trajecte d’uns 70 km en poc més de 2hores 15minuts, sense aire condicionat i una gran manca de l’espai vital.

Sort que amb trasllat de rodalies tot s’havia d’acabar. On era avui aquell que va dir: revisaré fins a l’últim vagó de tren, fins hi tot comprovaré que els lavabos estiguin ben nets.


Potser si que CATALUNYA PERD EL TREN! Només espero que no l’hagi perdut ja...

diumenge, 13 de juny del 2010

Decideix canviar el teu futur. 30anys de JNC




Aquests darrers dos dies han estat plens d’emocions, sentiments, records, sense dubte, un gran cap de setmana. On la Joventut Nacionalista de Catalunya hem celebrat 30anys de la seva existència. 30anys de generacions i generacions diferents de persones compromeses amb el país. Han estat uns anys de molta feina però, també de vivències inoblidables.

Per mi és un honor formar part d’aquesta organització, la primera força política juvenil i, encara és més gran l’honor quan formant-ne part treballem conjuntament pel país que tan estimo.
Sempre m’ha agradat servir al meu poble, sigui des de la posició que sigui. És per això que en moments com aquest, on veus que persones com tu, dia rere dia treballen, cadascú en la seva mesura, per aconseguir un somni, el mateix somni, aquell que tots els militants de l’organització anhelem, te n’adones que no estàs sol. Que junts podem aconseguir-ho. És així com es fan les coses, amb seriositat, rigor, paciència, fent cada pas quan toca. Només d’aquesta forma arribarem tenir la Catalunya que volem.

Aquests darrers dies ens han servit per agafar forces i així continuar picant pedra per reconstruir el país i, així continuar amb aquella feina que ja els nostres avis van començar.
Per tant, no ens cansarem de treballar ni de demanar tot allò que sigui necessari per aconseguir el somni que desitgem. Fins hi tot serem capaços de demanar la lluna en el moment que faci falta.

Fa ja molt de temps en Maragall, el bo, l’avi, en un dels seus poemes ja ens deia el següent:

"Sobretot, demaneu la lluna, amics meus,
des d'aquest vostre recinte d'Ideal:
i no tingueu cap dubte, la lluna anirà venint.
Al principi la gent se riurà de vosaltres:
la gent dels corcats tabernacles,
la gent d'ulls tèrbols i boca espessa,
la gent de la malura o la feblesa,
la gent de lo possible,
se riuran de vosaltres.
Però quina diferència! Quin riure!
Un riure trist, un riure buit, un riure impotent...
I mentrestant la lluna començarà a acostar-se."



Joan Maragall i Gorina (Barcelona, 1860-1911)


Per un país i un sentiment hem fet 30 anys i en farem més!!! Visca la Joventut Nacionalista i Visca Catalunya.

diumenge, 6 de juny del 2010

De la sala de plens al salt de Plens.






Dia 3, és dijous de corpus dia de Patum a Berga. A la vegada, com cada primer dijous de mes, dia de ple municipal a Malgrat de Mar. Així que en primer lloc em dirigeixo a la sala de plens a l'espectativa de com anirà el ple d'avui, aquesta vegada, a diferencia dels anteriors ha estat un ple tranquil·let. Sense masses crits ni faltes de respecte cap a ningú.
Els que seguiu una mica els plens de Malgrat ja sabreu que hi passa de tot. És per aquest motiu que s’ha aprovat un ROF (reglament d’organització i funcionament), que suposadament serà el que ho arreglarà tot i tot. Tot i que hem pogut comprovar que al segon punt de l’ordre del dia aquest reglament ja ha quedat oblidat. Veurem com acabarà....

En segon lloc, un cop acabat el ple, marxo cap a la Patum de Berga
" La Patum és una representació sacro-històrica-popular nascuda i derivada de les antigues representacions de teatre medieval, per bé que aglutinant, reinterpretant i reconduint atàviques celebracions paganes."
La Patum és una festa que s'ha de veure i viure, amb seny.És un conjunt de sentiments ;misteri, alegria, passió, goig, èxtasi ...

Un altre Corpus i una altra vegada la plaça s'omple de gom a gom per a tornar a celebrar la Patum. Mocador vermell ,barret negre i camisa vella, ja tips d'aplegar botanes i és que ja són uns quants anys de veure com les espurnes els van foradant. Sona el tabal i ens col·loquem a lloc fent la drecera de cada any pels carrers petits i costeruts , conèixer el terreny hi té un punt a favor. La plaça de Sant Pere plena a vessar i de nou les indicacions des del balcó: rodem sempre en el sentit contrari de les agulles del rellotge i si es para la música tothom quiet. Plens a punt , s'apaguen els llums i comença la festa. Mil·lers d'espurnes s'escampen per la nit berguedana, l’orquestra ja sona i comencem a saltar . L'aire es torna irrespirable entre tant de fum i hi ha moments en què no es toca de peus a terra. Tenim un ple al costat , màgia pura. Se sent olor de pólvora i d'herba acabada de tallar. La plaça s'ensorra enmig dels cants.Sona l'últim petard i la música s'acaba. No hi ha hagut incidents. Fantàstic salt de plens.

És curiós com el ball de paraules poden simbolitzar coses tant diferents, una de ben formal i protocol·lària i, l’altra de ben lúdica i eufòrica festa . Tot i que a vegades no sigui tan llunyana la seva distancia. L’exaltació, dimonis infernals, petards (fuets) i foc són ben presents a les sales de plens.

dimecres, 2 de juny del 2010

Ara corre-m'hi tots!!!



Des de que tinc ús de raó que veig, tant a nivell municipal com nacional, que els governs socialistes prenen la majoria de decisions despresa, corrents i en funció de com bufa el vent.

Ells tenen uns objectius a complir i no veuen més enllà de les seves fites. Un exemple és el que ha passat en els darrers anys. Quan els països veïns parlaven de la crisi i dels plans d’actuació que desenvoluparien per tal que els afectes el menys possible, nosaltres vivíem en el gran estat del benestar com si la crisi no ens hagués d’afectar mai. Això si, només fèiem que obrir la caixa forta per comprar vots. Donant 400 euros per aquí o 210 euros per allà.

Ara, com ja és habitual, tothom a corre. Ens toca estrènyer el cinturó, com sempre pagarem justos per pecadors. Baixada de sous i, pujada dels impostos. Però no patiu que només els pujaran als “rics”. M’agradarà veure quins criteris faran servir per determinar qui és ric i qui no, ja que em temo que qui ho pagarà car serà la classe mitja.

No se si els qui governen han parat a pensar i meditar abans de prendre aquestes decisions. No vull entrar en si s’hagués fet o deixat de fer. Ara no tenim temps a mirar la feina “mal feta”. Però si en intentar perjudicar el menys possible. Decisions com les que estan fent desencadenarà una desmotivació i ràbia col•lectiva que no tindrà aturador, mentre no comenci el propi govern a reduir les seves pròpies despeses. L’austeritat ens l’hem d’aplicar un mateix abans de predicar-la i, no parlo d’abaixar-se el sou, que també. Sinó de mirar com fem els desplaçaments dels alts càrrecs, les dietes, el dia a dia.

El govern sembla que no ho veu així. O si més no com que va segons com bufa el vent de Madrid, ara toca corre però de males maneres.
Senyors, ja ens ho deien de petits, les preses no son bones conselleres.

Les diferents actuacions han posat de manifest que no saben com sortir-ne. Aquest govern trontolla des dels seus inicis.
Cada dia tinc més clar que cal un canvi imminent de govern, ja que ens manca un president capaç d’assumir decisions, que vegi el perill abans de que arribi, que miri més enllà del seu melic i de les eleccions. Necessitem un govern que no vagi a remolc de Madrid, que treballi per Catalunya des de la transparència, sense sectarismes i amb el sentit de responsabilitat que li pertoca com a tal.

En definitiva un govern d’austeritat, d’aprimament i agilitat!! Amb un president al capdavant preparat i qualificat.