La tieta o “la tata” com l'anomenen els més menuts

La nostra família és molt gran, però quan parlem de la tieta tots sabem a qui ens referim. No he conegut persona al món més generosa, entregada als seus (i a qui calgués), humil, senzilla, riallera i natural com la vida mateixa.

Quan tenies un problema allà hi havia la tieta per escoltar-te, per ajudar-te. Aquell “au, vinga, no passa res!”, tot està bé -et deia per animar-te-.

Avui la tieta ens ha deixat. Quan he rebut la notícia el cor se m’ha encongit i els records han començat a aparèixer. I és que la tieta no tenia fills, però, si li preguntaves a ella, sempre deia que tenia sis fills (els seus nebots). Els fills dels nebots érem els seus néts. No anava desencaminada: per mi és com una àvia.

Recordo quan sortia de l'escola i allà estava ella esperant-nos, a l'Eloi i a mi, amb una bossa carregada de llaminadures de ca la Pepa Satxa (mimant-nos molt, com sols ho fan els avis). Recordo quan li deies “m'agrada molt aquella joguina” i just l'endemà venia amb la joguina sota el braç. O les mil i una col·leccions que m'ha arribat a comprar, l'Astèrix i l’Obelix, el Capità Tro, els "cromos" del songoku, o la coberteria del Barça! (com gaudia ella amb el Barça, culé fins la medul·la).

I és que, a part de detallista, la tieta era d'aquelles que anava fent, de les que no deien res, però hi era. Allà veient-ho tot. Alguns deien “aquesta dona no s'entera de res...”, molts cops es feia la tonta, però ho veia tot. Molt sentimental, mai mostrava si estava trista però patia com la que més.

Fa un temps l'Alzheimer la va ben arreplegar, i quan l'anaves a veure semblava que no hi fos, pero miraves aquells ulls blaus i veies una brillantor especial que et feia sentir com si et pogués notar. Avui ja descansa però els valors que ens ha transmès és el millor regal que ens podria haver fet.

Espero saber portar el teu llegat la meitat de bé que ho has fet tu.